Carta als reis

Jo des de ben petit era u noi que no creia molt eb coses relacionades amb la màgia i creences. Però recordo certs moments en els que sí em vaig emocionar. Un d’aquells moments va ser la cavalcada dels reis.

Com cada any, havia anat a casa de la Deva tieta de Figueres a passar el dia dels Reis. Havia estat tot el dia impacient i neguitós.

Arribà el moment d’anar a la cavalcada. Jo sempre anava amb el meu fanales i una bossa de plàstic per agafar caramels.  Passaven carrosses i carrosses, però la dels reis mai arribava.

Van arribar els patees i jo entregava la carta amb totes les joguines que havia demanat i ells, a canvi, em donaven uns quants caramels. Finalment va arribar la carroza dels reis, va ser un moment molt emocionat.  Va haver-hi un rei que em va tirar caramels i jo els vaig recollir. En girar-me vaug veure un munt de regals, no sabia d’on havien sortit i quan preguntava, els meus pares deien que havien sigue els reis.

Per desgràcia, no vaig tardar en descobrir qui realment va deixar aquells regals mentre jo estava dustret recollint caramels.

Aquest any tinc alguns desitjos pensats. Un dels meus desitjos és treure’m l’ESO, però m’agradaria poder obtenir el títol amb bones notes ja que em servirà per estar preparat pel batxillerat. El segon desig d’aquest any és pujar de categoría amb el meu equip, seria un gran triomf per a la Deva carrera futbolística. També desitjo tenir millor relació amb la Deva germana ja que estem en una edat que no ens aguantem l’un a l’altre. Però el desig que m’agradaria per sobre dels altres és ser més organitzat. És un problema que tinc fa temps, no sé organitzar-me bé el temps i això fa que algunes coses no surtin com m’agradaria.  Si els desitjos es compleixen, podré gaudir d’un any esplèndid.

La millor edat de la vida

La meva mare pensa que no hi ha una millor edat a la vida, sino que totes les edats son úniques i irrepetibles, que cada moment es únic i especial.

Per exemple, quan era petita, les coses més importants eren jugar, els reis, els pares i tot era molt senzill, vas creixent i es va convertint en una adolescent on les coses més importants eren les amigues, la moda, els nois…Després va arribar a l’edat de enamorar-se, que també es una etapa de la vida que no oblidarà mai, la diversió, el sortir, no fer cas del que li deia la seva mare (però que ara ho entén molt bé).

Va crèixer, i arriba l’edat que va començar a no tenir prou amb divertirse amb les amigues, i fer el que volia i es quan la meva mare pensà, sense saber per quina raó, va voler formar la seva propia familia i repetir tot el que ella havia viscut abans, tenir fills, una feina estable …

Totes aquestes etapes de la vida són diferents per això la meva mare no pot escollir una de millor edat, que s’ha d’aprofitar tots els moments a la vida, i que això implica equivocar-te, aixecar-te i tirar endavant. I sobretot buscar el que ens faci feliç, i farem feliços els que tenim al costat.

L'intrús

Una tarda qualsevol, els meus companys de la universitat amb els quals comparteixo pis de lloguer van marxar sense dir-me res.  Els vaig trucar, enviar missatges, però no responien. Vaig pensar que ja tornarien.

Aquella mateixa tarda vaig llogar una pel.lícula de terror, una de les meves preferides, “Paranormal Activity”. Un cop acabada la pel.lícula, vaig decidir anar-me’n a dormir.

Vaig estar una bona estona intentant no pensar en aquella pel.lícula i finalment, amb l’ajuda de la música, ho vaig aconseguir.

A les dues de la matinada em va sonar el mòbil i va conseguir despertar-me. Intentava dormir un altre cop però aquesta vegada vaig notar una presència que m’observava, era una sensació molt estranya, vaig mirar de costat a costat de la meva habitació i hi vaig veure una silueta.  Vaig agafar el telèfon com si no hagués vist res i vaig trucar al meu company, no l’agafava. Vaig començar a tenir por, moltíssima por, fins arribar al punt de començar a notar una suor freda.  Finalment vaig acoseguir armar-me de valor, vaig aixecar-me per intentar encendre el llum, però abans vaig ensopegar amb les sabates.  Finalment vaig anar ràpidament a encendre el llum ràpidament no em podia creure el que hi havia.

Aquella misteriosa silueta era un penjador amb el vestit que havia deixat la meva xicota per asistir al casament de la seva tieta. Vaig decidir que no diria res, no volia sentir-me més ridícul.

Em vaig endur un bon ensurt.